La cançó de cadascú

M'han fet arribar un poema de Tolba Phanem, aquell en que explica una tradició africana en que quan una dona va a parir li fan una cançó al nadó. Cançó que l'acompanyarà de per vida.
El que m'es m'ha colpit i m'ha incitat a reflexionar de manera profunda és aquella frase que diu que la forma de corregir actituds i conductes antisociales no és el càstig sinó l'amor i recordar-li qui és i l'amor dels que l'estimen.
I també diu que aquells que se l'estimen no poden ser enganyats pels errors que comet o la màscara que mostra als demés. I et recorden la bellesa que tens per dins i fora, la fortalesa, i la compassió.
Em fa pensar que en els meus fills sovint els renyo per allò que no fan bé o del tot bé però no els recordo la capacitat que tenen de fer-ho bé ni tot l'amor que vam sentir i sentim en veure'ls aprop nostre i feliços ni que formen part d'una familia gran amb la qual i per la qual cal esforçar-se per mantenir-la unida i encerclada d'amor.
Podria començar per fer-los una poesia -cançó a cadascú on parli de les seves qualitats i caracteristiques, que em serveixi per potenciar-los l'autoestima i els serveixi per identificar-se. Potser l'hauria de fer amb en Pep, amb els avis i amb ells. Seria un bon treball de coach familiar.
Mans a l'obra.
Endavant

TOCA REFLEXIONAR

Ja estem finalitzant l'aventura al Canadà i ha anat tot molt bé. Malgrat això , la sensació és de que el temps ha passat molt ràpid i no hem tingut massa temps de participar de la vida quotidiana. Bé, una mica ara, però ja estàvem amb un peu fora i una mica al maig-juny. Hagués estat important buscar una escola, ni que fos per un parell de mesos. Hi havia dies que se m'esgotaven les estratègies per la bona convivència entre pares i fills i entre germans i germanes. De totes maneres la valoració és molt positiva.
I mentre vaig fent reflexió, endreço coses i endreço armaris, que és la millor manera de fer net emocional. Amb l'ordinador nou també faig endreça, posar les coses en carpetes, que sigui localitzable, endreçar fotos, paperassa legal, musica variada,informes mai llegits, llibres, etc..
Com n'arribem a acumular de coses, de pensaments, de vivències, de paraules, d'agobios, d'il·lusions, de somnis... i de tant en tant cal treure'ls del calaix per tornar-los a mirar de cara.
Adéu Canadà,
ara toca enfilar una altra agulla i seguir teixint en un altre color.

M'apassiona el món de la creativitat, dels CRAFTS, que en diuen aquí a Montreal.
Ja he fet tres bufandes i vull començar a provar de fer peücs de nadons i un xal per l'Estel.
Espero que no creixi massa abans el pugui començar a fer!!!

PARIR A MONTREAL

Ja feia dies que volia fer aquest post, i és que tenir tot el dia tres criatures a casa no em deixa ni deu minuts per mi, és esgotador.

Us explicaré una mica com va la cosa.

Primer de tot, parlem de fecunditat, la taxa del Quebec es troba a l'1,7 de mitjana, essent de l'1,5 a Montreal i a les principals ciutats i de 2,7 a la regió nord del Quebec on viuen les comunitats inuits.

 Aquí no tenen sanitat pública gratuïta, ja ho sabeu, sinó que tothom ha de tenir una assegurança. En principi, la majoria d'assegurances cobreixen tots els parts però les assegurances menys quantioses limiten els llocs d'anar a parir però no el tipus de part.

En l'àmbit hospitalari també passa com a Catalunya que hi ha hospitals de tot, els més grans solen respectar menys la voluntat de la dona però assumeixen més parts complicats i això fa (diuen els responsables ) que la taxa de cesàrees i instrumentacions augmenti.

http://www.lapresse.ca/actualites/quebec-canada/sante/201011/05/01-4339818-tournee-des-maternites-de-la-region-de-montreal.php

En aquest retall de diari podeu llegir algunes de les impressions que us comento sobre els diferents hospitals.

Són molts els petits hospitals que s'esforcen per disminuir taxes de cesàrees i ho fan paral·lelament amb la millora de les actituds. Es reben i es pacten plans de part., s'escolta més la dona, es milloren les instal·lacions fent les sales de part més agradables, es convida a ser més partícep al marit o acompanyant, hi ha pilotes, hamaques, cadires de part...

A diferència d'altres països, a la parella, des de l'inici de l'embaràs se la convida a reflexionar sobre el tipus de part que vol i el lloc més adequat . Les comadrones del els ajuden a triar i a elaborar el plà de part. Elles també han de vendre's a  com a professionals d'un equip. Cada equip es fa un nom a la ciutat i respón a les necessitats de les dones que els han triat. El fet és que no poden acceptar a tothom si no que hi ha unes places limitades pel primer que ho demani, segons data de naixement.

No són pocs els anuncis que he trobat, i és clar, les llevadores (sage-femme o midwife) aquí fan el possible perquè les dones triin un part a les cases de naixement , a casa o a hospitals petits, on elles tenen molta més decisió. I també les estadístiques són diferents.

Què és una maison de naissance??

Una casa de naixements és un espai d'acollida per les dones i les seves families. És una casa enmig de la comunitat, un lloc físic diferent del domicili i diferent de l'hospital, però dins del servei public de salut. No poden acullir massa naixements per tal d'oferir aquesta intimitat, calor familiar i humà pel qual es caracteritza.

Ofereix serveis de primera línea. Les llevadores són les que fan el seguiment d'embaràs i acompanyen el part i el postpart fins a les sis setmanes. Sempre i quan no sorgeixin complicacions o sorgeixin riscos en l'embaràs. Amb aquesta filosofia s'afavoreix el part natural i no medicalitzat.

Parlen de que lògicament són els llocs ideals per poder apendre de llevadora i fer investigació.

 En parlen molt i molt bé de les cases de naixements perquè s'adapten molt a la població del lloc on estan situades i són un punt clau per estimular la solidaritat entre families i l'engranatge social.

Part a casa

El part a casa també és seguit i atès per llevadores. Des del 2005 i després de moltes protestes de les llevadores es va aprovar la llei del part a casa, en que es permet a les llevadores fer el seguiment i l'atenció però aquestes han d'anar coordinades amb els serveis hospitalàries pertinents. Els quals han d'oferir l'ajuda necessària en el moment adequat.

Fantàstic no? I tot gràcies a la investigació i demostració de que el part a casa és tan o més segur que l'hospitalari en dones de baix risc.

De totes maneres aquest tipus de part no sobrepassa el 5 %, sense contar els parts de les dones inuits que viuen en comunitats tan aillades que no tenen cap més remei que parir a casa. Per això es fan campanyes importants per captar vocacions dins de la comunitat inuit i dotar-les de transport adequat per moure's en aquelles zones.

Hospitals

Algunes dones demanen a la seva llevadora de parir a l'hospital. Per això, cal que hi hagi una entesa entre llevadora i hospital. A la web de l'associació de llevadores d'aquí hi ha una relació d'hospitals amb qui cada llevadora treballa. depenent de la llevadora triada es pot anar a parir a un hospital o un altre. O al revés, depenent on es vagi a parir es contracta una llevadora o una altra. De totes maneres, la primera opció és intentar tenir un part d'allò menys medicalitzat possible, més intim i més respectuós tot i estar a l'hospital. En els casos on la peridural és necessària, la llevadora fa el traspàs de servei als metges de guàrdia perquè ells continuin amb el seguiment d'aquell part. la llevadora només reapareix per fer-se càrrec del postpart un cop la dona és a l'habitació.

Seguiré investigant.

Judit

             EL VINCLE EN L'EMBARÀS (I)

Va ser al 2001, a Nepal, que va arribar a les meves mans un llibre ben especial; The Tibetan art of Parenting.

Un llibre preciós, espiritual , que parlava sobre la importancia de l'embaràs conscient i el vincle amb l'esperit del nadó abans de la concepció. Sorprenent! Mai m'hagués plantejat el vincle amb els fills des d'abans de concebre, però aquell llibre ho explicava tan palpable, tan factible, tan real. Em va impressionar i hi vaig reflexionar molt de temps.

El desig de concebre i tenir un fill sovint és molt fort i penetrant en les dones, a vegades també en els homes però ara no vull parlar d'ells. Hi ha dones que parlen de necessitat fisiològica, n'hi ha que diuen perquè si, o perquè toca. Però quan es concebeix un fill amb desig la majoria de vegades la vivència de l'embaràs i el part és molt especial segons relaten. Per aquestes dones ja s'està construint el vincle des que la dona dóna permís al seu cos en l'acte de fer l'amor amb la parella. Aquest donar permís, és el toc místic que els tibetans acompanyen amb un ritual específic i personal de cada parella en el qual es reclama la presència d'un ésser espiritual en sintonia amb la parella. Aquí no són poques les dones que expliquen que elles han tingut intuicions, han fet meditacions, visulitzacions, o petits rituals d'espelmes per quedar-se embarassades. Certament hi ha un paral·lelisme. I en això, a l'igual que els tibetans jo ja hi veig l'establiment d'un vincle.

Un vincle importantíssim pel desenvolupament integral de la personeta que portem dins. Un vincle que no apareix per art de màgia sinó que s'ha de cultivar, cuidar i mimar . D'això en depèn també  la relació que tindrem amb el nostre propi fill o filla.

No és imprescindible el desig, ni el misticisme, però si la consciència de l'embaràs i de la presència d'un ésser únic al ventre. Un petit ésser que viu de la nostra nutrició física i emocional.

REPOSANT EMOCIONS

Avui hem atravessat l'oceà Atlàntic sense moure'ns de casa. Avui hem estat a Passeig de Gràcia sense sortir de l'apartament. Avui ens hem emocionat tan pares com fills al veure, ja des de bon matí (a Montreal), com Barcelona s'omplia de gent amb estelades per celebrar la diada d'una manera divertida i reinvidicativa. VOLEM SER UN PAÍS LLIURE I INDEPENDENT.
El Whatsapp anaven i venien més ràpid que el vent. Amigues i amics, familia gran, tiets, cosins, pares, germans, companyes de feina, companys d'escola tots escrivien notes com...quina moguda, bona diada, això és impresionant, no ens podem moure, no hi cabem...quina festa, quina euforia.
Teniem la pell de gallina i les imatges de TV3 encara ens han frepat més, les cares de la gent, l'ambient, la festa, les pancartes, els missatges.
Hem sentit Catalunya tan aprop!
I de cop l'enyor i les llàgrimes han aparegut. El meu pare disfressat de senyera, amb un missatge senzill i colpidor per la meva sensibilitat...CATALUNYA PÀTRIA DEL MEU COR. El pare mai havia anat de manifestació i sovint deia que això de les manis era de "penjats"...com jo. I ara, era allà, a Barcelona, exigint la llibertat i la independència... i jo no.
No he parat de plorar fins al cap d'una estona. El meu cor i el meu cap deien, S'ACOSTA EL MOMENT I VULL SER-HI.
Així doncs, hem cantat hem ballat, hem passejat la senyera, ens hem comunicat amb els manifestants pel mòbil, ens hem apuntat a la diada virtual (més de 30000 catalans de tot el món). I em calmat l'enyor, però no la il.lusió i la joia. Això ens ho enduem al llit.
Bona nit
Per cert, la portada de l'ARA és esperançadora...i tots els suplements d'aquests dies molt interessants.

UNA DIADA BEN ESPECIAL

No he parlat de política fins ara, o millor dit no m'hi he implicat massa. I no vull fer cap discurs partidista. Tanmateix com a mare de tres fill/es desitjo el millor per elles i ell, i la crisi economica, la crisi ambiental i la crisi de valors entre altres crisis, em fan plantejar moltes coses.
Vull que els meus fills visquin el millor possible. I no parlo de comoditats físiques, que també, sino principalment que visquin en un país en el qual se'ls respecti i se'ls doni la oportunitat de créixer com a persones i com a professionals. En un país on es parli català lliurement, on l'educació de qualitat i  ser ben atès pels metges no sigui un luxe. On hi hagi una democràcia ben entesa i els impostos de tots siguin per millorar el pais, les infraestructures, les oportunitats de feina, la natura, les ajudes socials.
On no es menystingui ningú per questió de raça, creença, ni gènere, però es reclami justicia i es faci pagar  a aquells/es que ens estafen i van contra els interessos dels que vivim a Catalunya.
Per això des d'aquí al Quebec, que també lluita per ser reconeguda, vull celebrar aquesta diada sortint al carrer amb la senyera penjada a l'esquena, cantant i mostrant alegrement que soc i seré gent de bé, que vull veure el meu país lliure i independent JA!
Per mi, per les meves filles, perquè ja no em queda força per seguir explicant als meus fills perquè els catalans i catalanes seguim aguantant les misèries, les traicions, les acusacions i insults que ens fan des d'Espanya. Som diferents i volem viure en pau.

BONA DIADA